Relats d’una Vall, té com a objectiu oferir una plataforma perquè diferents persones del territori, tant vinculades com no a la nostra Fundació, puguin expressar-se i compartir les seves vivències, reflexions i experiències sobre la Vall de Camprodon. Es tracta d’un espai obert on es dona la paraula a veus diverses, permetent així que la riquesa i la pluralitat de perspectives sobre la Vall que reflectides i accessibles per a tothom.
Els participants tenen total llibertat per triar la temàtica dels seus escrits, ja sigui per parlar d’aspectes històrics, paisatgístics, culturals o per compartir anècdotes personals que posin en valor la vida a la Vall. Així, el projecte no només pretén ser un recull d’opinions i relats, sinó també una oportunitat per enfortir els llaços comunitaris i fomentar el sentiment de pertinença.
Totes les publicacions seran recopilades i publicades en aquest apartat dedicat de la nostra pàgina web, on estaran disponibles per a qui pugui conèixer millor la diversitat i l’essència de la Vall de Camprodon a través de les veus dels seus. La propietat intel·lectual és de la persona redcatora, no de la Fundació Comunitària en cap cas.
Primer relat, per Teia Guillaumes Vila
Elles, les dones de pagès
Silenci, sacrifici, lluita, esforç, treball, constància, valentia… Paraules que defineixen molt bé l’esperit de les nostres dones de pagès.
La vida a pagès sempre ha estat dura, i les dones han plantat cara a les adversitats amb constància i fermesa, treballant al costat dels homes amb la mateixa intensitat. Sí, la vida de les dones a pagès també era dura, però plena de sentit! A cada masia elles desbordaven energia, treballant sense descans, per mantenir la casa i aconseguint un equilibri perfecte entre la terra i la família.
Les seves mans eren fortes, clivellades pel fred de l’hivern i cremades pel sol de l’estiu, però també eren mans acollidores, capaces de transformar el poc que tenien en molt. La seva feina era essencial per fer girar tot l’engranatge, tot i que aquesta labor, sovint quedava amagada per la dels homes. Elles eren les que portaven el pes de la casa, i complementaven el dia a dia de les feines al camp amb la seva polivalència. La Maria i la Teresa, la mare i l’àvia, eren unes d’aquestes dones valentes de pagès.
A les primeres llums de l’alba, quan encara el cel era tenyit de colors taronja, la Teresa ja es llevava per encendre el foc i posar-hi l’olla, mentre la Maria es disposava a munyir i a donar menjar als animals. Els seus braços estaven acostumats al pes de galledes, plenes de llet, i la seva esquena s’encorbava per les saques de cols carregades dia rere dia.
Amb el sol a l’horitzó, la Maria es dirigia als camps per treballar de valent amb els homes, girant l’herba, garbejant, collint trumfes… A l’època de sega, amb la cara enrojolada pel sol i les mans esgarrapades per les espigues del blat, tornava des del camp a casa a buscar el dinar que la Teresa havia preparat, per dur-lo als homes que continuaven al camp. L’olor d’escudella omplia la cuina, mentre ella s’espavilava amb destresa per tenir-ho tot a punt. Després de dinar, mentre els homes feien una curta migdiada, la Maria rentava la roba al safareig i cavava l’hort on plantava les verdures que servien d’aliment a tota la família durant els mesos més durs de l’hivern, mentre la Teresa preparava i feia el perol del menjar pel bestiar. Una sincronització perfecta per fer que el dia a dia de la casa rutllés.
Però la feina de la Maria i de la Teresa no acabava amb la caiguda del sol, doncs quan la foscor cobria la Vall, continuaven amb les seves tasques. Preparaven el sopar i cuidaven als fills i als néts, explicant-los històries de generacions passades, i ordenaven la casa assegurant que tot estigués a punt per a l’endemà. Malgrat el cansament i dolor que poguessin tenir, no es queixaven mai.
A la nit, quan el silenci regnava, només trencat pel lladruc d’algun gos o el so d’algun mussol, es ficaven al llit, cansades, sense ser conscients que la seva força i valentia era el que feia tirar la casa i la família endavant. A l’hivern, amb la neu cobrint els camins, el fred calant fins als ossos i les cases aïllades per la neu, les feines encara es feien més difícils, però elles mai es rendien als nous reptes de cada dia.
Per la festa major o per la matança del porc la seva feina es multiplicava, netejant a fons la casa per acollir a tots els convidats, que no acostumaven a ser pocs, però ho feien amb tanta il·lusió que ningú era conscient de l’esforç que havien hagut de fer per fer-los feliços. Crec que aquesta valentia els ve de la força i determinació dels seus avantpassats. Dones com elles havien viscut i treballat les mateixes terres, portant el pes de la casa amb la mateixa dignitat i sacrifici que elles. Dones valentes, com la mare, l’àvia, i tantes altres, que dia rere dia, continuaven teixint la història d’una vida plena d’esforç, amor, perseverança i d’una valentia silenciosa que no necessitava reconeixement.
La seva força venia de fer el que calia, sense esperar res a canvi, només per la satisfacció de saber que havien fet tot el que podien per cuidar els seus. Dones amb empenta i convenciment de fer el que és important, mantenint l’equilibri no només d’una llar, sinó també d’un territori.
Aquest escrit vol ser un petit homenatge a totes aquestes dones valentes i lluitadores, que sovint quedaven a l’ombra dels homes. Dones, com la mare i l’àvia, que ens han deixat un gran llegat i ens han ensenyat, a través del seu tarannà, la importància de lluitar per una vida millor al costat dels que estimes, la família.
El meu sincer reconeixement, agraïment, i tot l’afecte cap a totes ELLES.
Teia Guillaumes Vila, filla i néta, d’aquestes dones de pagès.